Així veig jo la UEC

Soc un alumne de la UEC (Unitat d’escolarització compartida) i vull explicar la meva experiència. Com que a l’institut habitualment estava fora de classe, o bé pels passadissos, o bé expulsat i m’avorria moltíssim a classes que no m’interessaven; l’orientadora del meu institut em va proposar venir a la UEC.

No estava del tot convençut perquè al meu institut coneixia a tothom i de cop hauria d’estar en un lloc amb altres persones que ves a saber. No tenia por, però em feia respecte. El cas és que vaig apropar-me amb la meva mare i l’orientadora, vaig conèixer els espais on es feien diferents tallers i ens vam presentar als educadors que semblaven molt simpàtics, potser massa, no me’n refiava gaire.

Recordo el dia que vaig començar. Hi havia dos nois que estaven igual que jo, fent uns exercicis de mates i de castellà, de cop una de les educadores va parlar amb mi i ens vam caure força bé, seria la meva tutora. Després al pati vaig veure més alumnes i ens vam animar a jugar al futbol.

Un mes més tard ja em sentia com en casa. Quan arribava puntual -perquè si no em feien una xapa increïble i avisaven a la mare-, sempre saludava a tothom. A continuació, entràvem a classe, parlàvem, fèiem una mica de treball, xerràvem una mica més i avaluaven la classe: Saber estar, saber fer. Això vol dir, fer la feina i participar de la dinàmica i respectar les normes de classe, als companys, als educadors. Després taller de soldadura, no és el taller que més m’agrada, però com a mínim no he d’estar assegut durant una hora sentint paraules que no m’interessen. Prefereixo fusteria, tinc més traça i puc fer peces que en acabant em puc emportar a casa, com una capsa o una tauleta. A la UEC els dies i les setmanes passen volant i quan et vols adonar ja són vacances de Nadal, de Setmana Santa i s’ha acabat el curs. Un cop al mes sortim d’excursió i és divertit agafar el transport públic i anar-nos-en al Salting o a una exposició de fotografia, tant se val mentre sigui trencar la rutina diària.

Els educadors són pesats, sempre et recorden el que s’ha de fer. A vegades, quan estem jugant entre nosaltres a donar clatellades, ens criden l’atenció i ens hem d’aturar. La veritat és que sovint els nostres jocs acaben malament perquè dos es piquen i no saben aturar-se. He de dir que s’agraeixen les converses amb la meva tutora. És com si tingués el cap ennuvolat i després de parlar surti amb les coses una mica més clares. A més, em fan veure com vaig canviant, com cada vegada vaig fent les coses millor. Ara trec millors notes que a l’institut i això em motiva per continuar. Quan acaba el dia i marxem cap a casa, ens acomiadem de tothom amb abraçades i enganxades de mà, ens tornen els mòbils que hem deixat a l’inici del dia en un calaix i sortim al carrer, fins a l’endemà.

Signat: Un alumne.