La vocació a partir de l’experiència

Des de petit vaig tenir clar que el camí acadèmic tradicional no era el meu. Mentre uns altres trobaven el seu lloc entre llibres i exàmens, jo sentia que la meva veritable motivació estava en un altre lloc: en el tracte amb les persones, en el diàleg, en l’esport i en els espais d’oci i temps lliure. Tanmateix, durant molt de temps això no es va valorar com una capacitat, sinó que se’m va encasellar en el grup dels “xavals revoltosos” o poc complidors. Les males notes i la sensació constant de no encaixar en el sistema educatiu feien que em costés imaginar un futur professional. No veia una carrera feta per a mi, ni un lloc on les meves habilitats tinguessin sentit. Però tot va canviar gairebé per casualitat, en un d’aquestes trobades que acaben marcant una vida.

Vaig conèixer a dos educadors d’un grup de Júniors que em van parlar per primera vegada del món social. Encara que tenia un familiar que es dedicava a això, mai havia aprofundit realment en què consistia aquest àmbit. Ells em van comptar la seva experiència i em van animar a fer un pas: fer voluntariat en un centre de dia del meu barri. Vaig acceptar, sense saber molt bé el que m’anava a trobar. I va anar aquí on tot va començar a encaixar. Des del primer moment vaig sentir que aquell era el meu lloc. Cada dia era diferent, ple de reptes, aprenentatges i moments únics. No pertocava per a la monotonia de la qual sempre havia fugit. El més important no eren les notes, sinó les persones, el seu desenvolupament, les seves inquietuds i les seves preguntes.

Treballar amb ells i amb elles va anar també una manera de mirar-me a mi mateix. Encara que eren més petits, em veia reflectit en moltes de les seves experiències. Entenia els seus dubtes, les seves dificultats, les seves maneres d’expressar-se. Per primera vegada, vaig sentir que allò que abans havia estat un obstacle podia convertir-se en una eina. Vaig descobrir que no tot passa per l’acadèmic, encara que també té la seva importància. Fins i tot ajudant-los amb els seus deures, vaig entendre que darrere de cada activitat, cada taller i cada intervenció hi havia una intenció educativa, una pedagogia que donava sentit a tot.Treballar amb ells i amb elles va anar també una manera de mirar-me a mi mateix. Encara que eren més petits, em veia reflectit en moltes de les seves experiències. Entenia els seus dubtes, les seves dificultats, les seves maneres d’expressar-se. Per primera vegada, vaig sentir que allò que abans havia estat un obstacle podia convertir-se en una eina. Vaig descobrir que no tot passa per l’acadèmic, encara que també té la seva importància. Fins i tot ajudant-los amb els seus deures, vaig entendre que darrere de cada activitat, cada taller i cada intervenció hi havia una intenció educativa, una pedagogia que donava sentit a tot.

Quan vaig acabar el batxillerat, ja no tenia dubtes: volia dedicar-me al món social. Vaig decidir cursar el cicle superior i, una vegada finalitzat, vaig començar a treballar en diferents fundacions i entitats, cursant al mateix temps la carrera d’Educació Social. Cada experiència em va aportar una cosa nova, però totes tenien alguna cosa en comú: la certesa d’haver trobat la meva vocació. Actualment treball com a integrador social en El GUA, una etapa que està sent especialment enriquidora. Malgrat portar poc temps, l’experiència està sent molt positiva. La proximitat i familiaritat de la fundació, juntament amb uns valors que comparteixo profundament, fan que el treball sigui més significatiu.

L’espai també influeix. Treballem en una casa antiga, contaulells, que reforcen aquest sentiment de llar tan necessària en el nostre dia a dia. Però, sens dubte, un dels majors pilars és l’equip humà: companys i companyes amb els quals comparteixo no sols treball, sinó compromís i il·lusió. A més, el fet de ser de Torrent i tenir el centre Laura Vicuña en el meu propi barri reforça encara més el meu sentiment de pertinença. No és només un treball, és també una manera de retornar a la meva comunitat parteix del que m’ha donat.